Hola a tots.
Molts dels que esteu apuntats al projecte IRONMAN us vam veure córrer a la Marató de Barcelona. Seria interessant que ens ho féssiu saber a tots els altres i que expliquéssiu les vostres impressions. Ja sabeu que poc a poc anem acumulant reptes i aquest n'és un.
Estem ansiosos per saber com us ha anat ja que això ens serveix de guia.
Esperem els vostres posts!
10 comentaris:
jo he ficat la meva cronica al meu blog: www.ciclismodemontana.net
vaig fer 3h34m!!
ens veiem dissabte!
alvaro
Eo Álvaro felicitats pel temps. El mateix dia vaig fer la 1/2 de Banyoles i durant els 2 últims kms vaig pensar: " Ironman? ni boig!". Vaig acabar-la amb un temps rècord de 2h 14m. Em queda un llarg camí per recòrrer per acabar un....sí senyor un IRONMAN!. Animo la gent a seguir els bons consells dels nostres mentors per aconserguir-ho!. Salut i força ironmaniacs!
La grandeza del Maratón
Domingo 2 de marzo de 2008
6.00
La mañana se levanta soleada y parece que tendremos un día caluroso. Me levanto cansado y tenso, ayer parece ser que me obsesioné comiendo pasta y al ir a dormir tan lleno me ha hecho soñar toda la noche que me perseguía alguien!
7.30
Me lavo la cara para despejarme un poco y lo primero, comer. Desayuno una mandarina, un plátano, un puñado de frutos secos y una barrita energética. Me visto para la ocasión y me despido de mi sobrina de dos años que con sus grandes ojos me mira con cara de interrogante preguntando, “dónde vas así vestido?”
Cojo el metro, varia gente se dirige al mismo destino, se nota por su indumentaria, les sonrío con cara de complicidad. Su cara, al igual que la mía, denota nerviosismo y concentración.
8.10
Me reúno con mis amigos (Albert M. y Mar, David, Sergi, Albert V.) con los que intentaremos algunos media maratón y otros intentar afrontarla entera. Estamos nerviosos, con ganas de empezar. Nos colocamos los últimos para evitar el mogollón y no tener que ir como borreguitos.
KM - 0 8.30
La carrera empieza y tardamos 5 minutos en llegar a la línea de salida, somos 9000 aproximadamente. Hay mucha gente y me sorprende la cantidad de extranjeros que hay, parece turismo deportivo! Bueno, al fin y al cabo no deja de ser una buena forma de visitar la ciudad, no?
Km - 5 9.00
Sorpresa, el recorrido atraviesa las instalaciones del F.C. Barcelona, me hace mucha ilusión! saludo el templo del fútbol, y hago un primer análisis del estado del cuerpo: de momento no duele nada, las piernas responden bien y el ritmo es suave. La verdad es que intentamos atacar la distancia con la friolera de 4 horas corriendo! Intento no pensar en ello y sigo charlando con mis amigos, haciendo bromas y distrayendo la mente mientras corro.
Km - 15
Sergi ha llegado a su barrio y se despide de nosotros con un “ànims trempats que no queda res”. De momento vamos todos bien, aun entramos en la distancia que normalmente hacemos entrenando o sea que el buen humor reina en el ambiente. La temperatura es muy agradable y nos estamos divirtiendo.
Km - 25
2 horas 30 minutos. Hemos superado ya la media maratón, todo lo que siga será nuevo ya que solo hemos corrido medias maratones. A partir de esto momento empieza la cuenta atrás, como me comenta Albert V. “ja tenim la marató potes enlaire”
Las piernas y el buen humor no nos han abandonado, seguimos fuertes. Miro a mis amigos, sus caras expresan ilusión y concentración, llevamos varios meses entrenando y preparando esta cita.
Km - 30
2 horas 58 minutos. Hemos sufrido un par de bajas, los dos Alberts nos han abandonado! Tampoco era su intención acabarla, venían más a probar hasta dónde eran capaces de llegar (claro que Albert M., el tio se hizo 140 km en bici el día anterior y claro no tenia las piernas para muchos trotes!!!!). Me quedo solo con Mar, codo con codo, (pienso, que tía como aguanta!) con la misma ilusión pero con menos humor de hablar y menos de hacer bromas!
Km - 31
Las cosas empiezan a empeorar, hace más de tres horas que corremos y la musculatura empieza a doler. El cuadriceps está como una piedra, y los gemelos amenazan de subirse hasta las rodillas. Las articulaciones hace un rato que “grinyolen” pero bueno, es un dolor relativo con lo que se hace el silencio y empezamos a correr con la cabeza. Nos queda una hora de recorrido y en vez de piernas tenemos palos.
Es un momento duro, entramos en la franja psicológica de la cursa y la más importante! tienes que animarte cada 5 segundos para no parar. La verdad es que cuesta por que vas adelantando a mucha gente que cede y para, ya sea por lesiones musculares o por que no pueden. Es muy tentador! pero a medida que van cayendo los km y te vas acercando a la meta, el dolor se vuelve subjetivo y solo vislumbras la llegada… 37 km…. 38 Km…. 39 km… 40 km… la adrenalina corre por las venas a borbotones, te recorre un escalofrío por el cogote hasta la sien y te pones a correr más rápido.
Es un sinsentido por que estás reventado pero la cabeza dice MÁS y aceleras! 41km… DIOS queda nada, un suspiro y llego! Lo he conseguido 42km… madre mía ya veo la meta 4.05’.23’’ me quedan 200 metros. La mente se me descontrola y fluyen al mismo tiempo cientos de pensamientos y sensaciones que me desequilibran, se me llenan los ojos de lágrimas de alegría y de sufrimiento que comparto con Mar que al igual que yo no puede reprimirse!
“¡…..! ho he aconseguit” Como diría mi amigo Albert V. …esto es la grandeza del Maratón…
Toni Prats Llavari
Hola a tots. Sóc el José Luis de Arteaga i vaig fer la meva segona marató. Vaig patir molt però vaig acabar en 3.12
Per qui vulgui, he deixat una petita crònica a la pàgina del E.C. Sant Andreu (allà sóc l'Artemiro)
http://www.ecsantandreu.com/foro/topic,522.0/
Ens veiem dissabte.
El rellotge marca les 7 en punt just quan comença a sonar el despertador. Per fi puc obrir els ulls, perquè de fet ja fa estona que estic despert. Encara dins el llit i tapat amb els llençols, arronso i estiro les cames unes quantes vegades per comprobar si les hores de son han fet el seu efecte, i m'alegra sentir-me més livià del que m'esperava.
Tot seguit decideixo llevar-me, així que m'incorporo i em dirigeixo cap al lavabo. Quan sóc dins la dutxa, rumio mentre sento l'aigua ben calenta lliscant sobre el meu cos: el dia que feia tant de temps que desitjava que arribés, per fi havia començat i no per ara, encara no acabo de creure-m'ho. Mentre hi dono voltes, totalment absort, no sé per quin estrany mecanisme torno a la Terra i me n'adono que amb la ma plena de sabó, em disposava a ensabonar-me per segona vegada consecutiva. Així que tanco l'aixeta, i em vesteixo amb l'equipació comprada especialment per a l'ocasió, i que amb tanta cura havia col•locat sobre la taula del menjador la nit passada. Avui és dia 2 de Març, i per això avui res no pot ser si no és perfecte. No hi ha volta de full! Una vegada estic vestit, esmorzo fort i baixo al carrer.
Tots aquells dies d'hivern, en els que em llevava a les 8 del matí per sortir a córrer, endormiscat i mort de fred. Aquells dies en que ni la pluja, ni les trampes que em parava el meu inconscient, aconseguien convèncer-me perquè em quedés a casa. O els dies que simplement corria quan ni tan sols tenia ganes de córrer. "Tot sigui pel 2 de Març" - em repetia una i altra vegada. Tots aquests dies tindran avui la seva recompensa. Perquè avui és 2 de Març, i avui em demostraré del que sóc capaç de fer.
Arribo a plaça Espanya i em quedo sorprès amb la quantitat de gent que hi ha. Veig en Pere i m'apropo a saludar-lo; i al despedir-me ell amb un "- xino-xano, eh...", jo, sense pensar-m’ho gens, li espeto: "- 3:30!!!!" amb tot el convenciment que aleshores em fou possible. Començo a calentar, i mentre rodava a ritme alegre, em reconforta veure que hi ha gent de tots els nivells. Després de fer 4 progressius, dono per acabat el calentament i em disposo a buscar el meu lloc a la sortida. Queden 5 minuts que se'm faran eterns, perquè sé que ara ja tot està disposat. No puc parar de bellugar-me, així que em concentro clavant la mirada al crono posat a 0:00:00 i m'hiperventilo un parell de vegades per calmar l'angoixa. "- Si us plau, que no em fallin les cames!!" - em dic a mi mateix.
M'hiperventilo una altra vegada, i mentre expiro l'aire lentament veig que el crono es posa en marxa i la columna de gent comença a moure's allargant-se pel capdavant. La gent crida i aplaudeix. Jo no faig res, només vull posar-me a córrer d'una punyetera vegada per totes. Així que camino una mica endavant, i al cap de 2 minuts, o van ser 2 hores?, ja estic a la línia de sortida disposat a donar el millor de mi. Per fi començo a córrer. L'estrategia per la cursa era tan simple i clara com això: a 5 el quilòmetre. Quan me n'adono, després d'una estona corrent en pujada, ja estem al Camp Nou.
El Sol ja fa estona que ha sortir del tot, i la calor vol fer-se notar. Així que decideixo hidratar-me a consciència a partir del primer avituallament. Al cap d'uns quants quilòmetres, noto que els isquios de la cama esquerra començen a engarrotar-se i em temo el pitjor. I si realment havia entrenat massa durant la setmana, i havia de pagar-ne les conseqüències? Vaig recordar-me dels dos dies de rodatge, i de la sessió de fartlek que m'havien aconsellat que fes. I també de la proba de nivell de natació del dia anterior. "Masses coses... Havia de descansar més!" - vaig pensar en un primer moment. Però obviament, vaig seguir corrent amb decisió; perquè no es pot fer una altra cosa quan saps que encara et queden 30 km. per arribar a la meta i portes mesos esperant aquest moment. "- Jo tiro.. I si peto, peto. Pero peto amb la consciència ben tranquila!"
Passo el km. 16 a l'altura de la Sagrada Família. Allà ens espera la primera marea de gent. Els crits d'ànims ja s'agraeixen, però encara era massa d'hora per saber fins a quin punt unes paraules d'alè poden fer-te oblidar el patiment i portar-te en volandes, almenys durant una estona. A cada trencall que agafem, veig que sempre hi ha un bon grapat de corredors i corredores que m'avançen retallant distància passant per sobre l'acera. En un trencall mal encintat, crec que a la Meridiana, és tanta la distància que retallen que no puc estar-me de proclamar als quatre vents la seva condició de tramposos unes quantes vegades. Tot seguit ja ve el Pont de Calatrava, i ja tinc la primera Mitja a la butxaca! I en 1h44'... Tal i com jo volia! Tenia bones sensacions, i semblava que les molèsties de la cama esquerra havien desaparegut com per art de màgia.
Al km. 24 em prenc el que aleshores seria el segon xumet, un anti-oxidant muscular. Mai hagués pensat que podria arribar a agradar-me el sabor d'una porqueria com aquest, però em sorprèn el seu agradable sabor a poma. El primer xumet me l'havia pres al quilòmetre 12, i en aquell cas es tractava d'un suplement energètic. Ara només em quedava un xumet, el darrer, pel quilòmetre 34. I segons semblava, a jutgar per l'envoltori era una autèntica bomba. Només li faltava una calavera amb la ossera a sota, i la inscripció "Poison" escrita en negreta i majúscules.
Cap a les 11, el Sol ja volia arribar al seu zènit i la calor començava a apretar de valent. Jo ja feia uns quants avituallaments que ademés de les esponges xopades amb aigua, aprofitava les ampolles que arreplegava per, ademés de beure, refrescar-me bé el cap i les cames. A aquestes alçades (km. 30), el patiment és important. Les cames ara semblen dos pals, i em pesen tant que em costen de flexionar per córrer bé. Dono un cop d'ull a la resta de corredors, i me n'adono que això es alguna cosa més que una sensació i que la manera de córrer ja no és en ningú igual de gràcil que a la primera meitat de la cursa. Ara ja hi han persones que desisteixen i es posen a caminar, o es paren en els pitjors dels casos. Es tracta del famós mur, i s'ha de superar. "Endavant, vinga!" - em deia a mi mateix. Abandonar era una cosa que no podria perdonar-me, perquè no m'ho mereixia.
La cara de sofriment es tornava somriure a cada crit d'ànim de la gent. Aquesta fou una de les coses que més em sobtà de la marató, si no la que més: com l'alegria i el patiment es barrejaven continuament cada poca estona, com un nen petit que és capaç de passar del riure al plorar en qüestió de segons, quan veu que la joguina que tenia entre les mans s’ha fet miques en caure-li al terra.
Al km. 34 atrapo en R, i li pregunto cóm es troba: diu que té els bessons molt carregats. Jo sabia que el seu objectiu era fer 3h30', així que l'animo i em disposo a estirar-lo, però li costa bastant seguir el ritme. Em paro fins que m'atrapa. L'animo una altra vegada i em torno a posar a córrer amb la intenció de fer-li de llebre, però aquesta vegada, quan giro la vista per controlar-lo, en un pas estret i ple de gent, me n'adono que malauradament ja l'he perdut. Així que em preparo per encarar els últims quilòmetres en solitari.
Creuar el Barri Gòtic corrent, és una cosa que em captiva. Una munió de gent s'arreplegava cridant-nos a banda i banda de les valles. Ells ens aplaudien, i jo tenia ganes d'aplaudir-los a ells, perquè de debò s'ho mereixien! Jo havia pagat per estar allà, m'ho havia buscat. Però ells no, estaven de peu aguantant la calor i el cansament per recolzar-nos, de manera desinteressada. M'hagués agradat fer-los-hi saber d'alguna manera o altra, pero n'era incapaç. Van haver-hi moments que m'hagués agradat posar-me a plorar, però no em sortien les llagrimes.
Sortim al Paral•lel, ja sóm al km. 39. Això ja s'acaba! Cada vegada hi ha més gent que no pot més i abandona. Jo encara tinc prou forces per apujar una mica el ritme, i estic prou sencer per fer l'últim quilòmetre corrent al màxim. Per fi creuo la meta! Ja està! Una noia em penja una medalla al coll i em diu "- Felicitats!" - i jo li contesto "- Gràcies!". Però sóc tan feliç que en realitat, el que voldria és abraçar-la ben fort i fer-li un petó a la boca. Finalment, 3 hores, 30 minuts i 29 segons en el meu debut en distància marató, i amb la sensació de tindre bastant de marge de millora. Però això és el de menys, el que compte és que em vaig reptar, i m’he superat una altra vegada. Ja no sóc el mateix de fa només 4 hores, ara sóc més gran que abans. Ho he aconseguit!
Salutacions!!
Jordi Roig
Felicitats a tots els maratonians.
ens veiem dissabte
Buenas cronicas todas!
Gracias Jordi por el detallazo de darte la vuelta, correr hacia detras para cogerme y tirar de mi! Muy grande el detalle!
Nos vemos el sabado Irons!
Ruben
Ei! flipo i felicitats als maratonians!
Impresionante los tiempos que habeis hecho!!! felicidades.
Yo os explico mi historia por si a alguien les puede ser útil.
Mis retos para este año (antes de apuntarte a la Ironman) era hacer la maratón de NY y "els Pedals de foc" non stop.
Como no tenía ni idea de la dureza de la Maratón (era mi primera maratón) decidí entrenarme seriamente desde enero para hacer la Maratón de Barcelona como un primer test. Me entrené 5 días a la semana con una media de 40-60km semanales durante estos dos meses y con esto logré hacer la media Maratón de Barcelona en 1h37'
Lamentablemente 2 semanas antes de la maratón tuve que llamar a Myriam de Intemperie para que me mirara las zapatillas y viera si ellas eran las causantes de un dolor cada vez más fuerte en mis piernas. Tras hablar con ella y el Podólogo se me diagnosticó una lesión que hacía desaconsejable el que corriera la maratón. ¿La culpa? pues unas zapatillas inadecuadas. Total, una gran frustación, reposo exhaustivo y mucho hielo en las piernas.
De todas formas el día antes de la maratón de Barcelona me pasé por la expomaratón para ver la movida, recoger el dorsal (al menos un recuerdo) y hablar con Enric (Podólogo). La movida era tan impresionante que le insistí en ver la forma de poderla hacerla.... al final tras algunas recomendaciones que me dió me apunté.
El resultado: 3h50' y 4 dias durante los que casi no he podido caminar pero nadie me quita el gustazo de saber que YA HE HECHO UNA MARATÓN!! no puedo ni imaginarme lo que se siente cuando acabas la Ironman.
Dejarme que os diga que la acabé pero nunca en mi vida había sufrido tanto. Que nadie se engañe, con 2 meses de entreno intensivo no es en absoluto suficiente. Se puede hacer pero pienso que un minimo de 4 meses es un must. También os recomiendo una buena revisión por el podólogo y que Myriam (gracias a ambos por vuestros consejos) os recomiende unas buenas zapatillas.
Saludos a todos
Hola a tots, jo vaig acabar el meu primer marató en 3:51:00 t' real, us adjunto el meu blog
http://www.dreamsjordi.blogspot.com
Una abraçada ens veiem dissabte.
Publica un comentari a l'entrada